Poemes

Jordi Sarsanedas

Endreça a B.

Aquella felicitat,
i la ferida.
Aquest goig assassinat,
per sempre més ferida.
I el goig tan alt,
encara i encara.
Vés al poema sencer
Joan Perucho

El misteri

Va venir i em digué les paraules.
Eren unes paraules que he oblidat
de la mateixa manera que vaig oblidar
el seu rostre de pedra.

Ara recordo aquestes coses,
però no en trobaré el sentit.
El misteri perdura per sempre
i això em fa la vida suportable.

Vés al poema sencer
Gabriel Ferrater

El mutilat

Jo sé que no l'estimes.
No ho diguis a ningú.
Tots tres, si tu ens ajudes,
guardarem el secret.
Que ningú més no vegi
allò que hem vist tu i jo.
De la gent i les coses
que us han estat amics,
ell se n'amagarà.
No tornarà al cafè
que és fet per a esperar-te.
Vindran mesos amb erra:
serà lluny de les taules
de marbre, on us servien
les ostres i el vi blanc.
En els dies de pluja
no mirarà l'asfalt
on us havíeu vist
quan no es trobaven taxis
i havíeu d'anar a peu.
No obrirà més els llibres
que li han parlat de tu:
ignorarà què diuen
quan no parlen de tu.
I sobretot, hi pots
comptar, ni a tu ni a mi
no ens farà saber on para.
S'anira confinant
dins de les terres llunyanes.
Caminarà per boscos
foscos. No el sobtarà
l'atzagaia de llum
de la nostra memòria.
I quan sigui tan lluny
que mig el creguem mort,
podrem recordar i dir
que no te l'estimaves.
No ens farà cap angúnia
de veure com li manques.
Serà com un espectre
sense vida ni pena.
Com la foto macabra
d'una Gueule Cassee,
que orna un aparador
i no ens fa cap efecte.
Per ara, no ho diguem:
no trasbalsem la gent
mostrant-los la ferida
sagnant i purulenta.
Donem-li temps i oblit.
Callem, fins que ningú,
ni jo mateix, no el pugui
confondre encara amb mi.
Vés al poema sencer
Jordi Sarsanedas

En una primera comunió

Com peix cua-lluent entre palets i aigües,
des d'ara, i sempre, tornar fins a la mort,
tornar per cada pas i cada gest que es tanca
fins el nombre feliç dels que moren a l'alba.
Vés al poema sencer
Francesc Parcerisas

Homenatge a Bruegel el vell

En aquesta nit nostra té cada cop més interès parlar
tots junts de la carícia dels vestits que desllinden
l'home del món, la carn de l'instrument de treball.
Perquè estem recordant el vell Bruegel i els seus
primaverals blaus que allunyen els camps
i l'or polsós del blat i dels capells de palla,
els ramats indòcils com fulles de coure
i el glaç i la neu del poble que pateix
l'hivern i la injustícia d'una terra
feta a mida d'una llei senyorial.
(Recordeu que va néixer el 1528 a la ciutat de Breda.)
Parlem de l'exemple del vell Bruegel
perquè l'amor al treball i a la vida de l'oci,
amb camperols sorruts que juguen a bitlles
i patinadors que rellisquen i cauen de cul,
té totes les expressions més belles en la mà
del mestre flamenc. En aquesta nit fosca
en un minso país com el nostre encara s'esmunyen
idealistes cabòries del que hauria d'ésser i no és.
I ell, Bruegel el vell, mort en plena verema,
agafà uns color i amb els dits del cor
ens proposà la història de tota l'estètica:
'jo pinto la vida dels homes'.
Descobriu-vos el cap.
Vés al poema sencer