Poemes

Salvador Espriu

Baralla de dos cecs captaires

Per negocis rivals 
de cantonada, 
estrategs de la nit 
ara combaten.

Un inútil fanal 
il·luminava 
aquell odi brutal 
de mans i plagues 
blanquinoses dels ulls 
sense mirada.

S’escometen tots dos, 
garrots enlaire: 
ferocitat atroç 
de brontosaures. 
Aguditzen sentits 
d’oïda i tacte, 
cautelosos, subtils, 
per situar-se 
en el terreny potser 
més favorable 
al resultat final 
de la topada.

No falla ni un sol cop 
l’endevinada 
de l’ombra contra l’ombra. 
S’esbotzaven 
els cranis afaitats 
—pedra picada— 
i fins el moll de l’os 
de l’espinada.

Després de llarga estona 
de baralla, 
un d’ells cau fent un crit 
als peus de l’altre 
i no es belluga més. 
Tot ple de nafres, 
el vencedor s’ajup 
orientant-se 
per la sang que s’escola 
del cadàver. 
La roba va palpant 
amb molta pausa, 
davalla vers l’infern 
de les butxaques 
i el buida del pecat 
de la xavalla. 
 

 

Vés al poema sencer
Marià Manent

Trèmula llum, olor de vinyes

Trèmula llum, olor de vinyes, flabiol 
d’un rossinyol ardent, que es lamenta i oblida. 
Casta entre els arbres com una verge adormida, 
una línia de blats ondula en el pujol.

Pur ocell de la nit, que l’estel esgarrifes 
amb l’ànima sonora i plena de lament; 
les roses mortes fan com pàl·lides catifes 
on es perd, errabunda, la llum del pensament.

Vora el plor d’un estel hi ha el perfum d’una rosa 
silenciosa i tímida, sota un cel massa pur. 
Et donà més aroma aquest plor de l’atzur, 
oh casta melangia de l’ànima reclosa!

I, mentre sobre el pit de cada Primavera 
ton plor serà immortal, pur ocell de la nit, 
morirà imperceptible el meu plany, esvaït 
vora un doll de perfum, oh ma rosa lleugera! 

Vés al poema sencer
Josep Carner

Els codonys tardorals

Diu l’un amic a l’altre: —Ligea, ta promesa, 
té una blancor molt gerda en tot el cos diví, 
i corre, embriagada de tanta jovenesa, 
i és com el tany que es gronxa en l’aire del matí.

Però ja saps com elles es tornen malgirbades 
per fills i feines, o perquè no n’han tingut, 
i amb cara tediosa caminen desmarxades 
i són codonys, diries, el fruit més boterut—.

I l’altre amic que deia: —Quan fina tot esclat, 
nosaltres rondinem, esgarriant les passes, 
i flagel·lem el dia amb folles amenaces, 
saturns a la memòria del goig mal escampat.

Llavores, el codony, que es féu vell en la branca, 
dins el calaix perfuma la nostra roba blanca, 
i si l’amorosim al caliu de la llar 
i l’acostem als llavis sorruts, és dolç, encar. 

Vés al poema sencer
Joan Maragall

L'oda infinita

Tinc una oda començada 
que no puc acabar mai: 
dia i nit me l’ha dictada 
tot quant canta en la ventada, 
tot quant brilla per l’espai.

Va entonar-la ma infantesa 
entre ensomnis d’amor pur; 
decaiguda i mig malmesa, 
joventut me l’ha represa 
amb compàs molt més segur.

De seguida amb veu més forta 
m’han sigut dictats nous cants; 
pro cada any que el temps s’emporta 
veig una altra esparsa morta 
i perduts els consonants.

Ja no sé com començava 
ni sé com acabarà, 
perquè tinc la pensa esclava 
d’una força que s’esbrava 
dictant-me-la sens parar.

I aixís sempre a la ventura, 
sens saber si lliga o no, 
va enllaçant la mà insegura 
crits de goig, planys d’amargura, 
himnes d’alta adoració.

Sols desitjo per ma glòria 
que, si algú aquesta oda sap, 
al moment en què jo mòria, 
me la digui de memòria 
mot per mot, de cap a cap.

Me la digui a cau d’orella, 
esbrinant-me, fil per fil, 
de la ignota meravella 
que a la vida ens aparella 
el teixit ferm i subtil.

I sabré si en lo que penses 
—oh poeta extasiat!— 
hi ha un ressò de les cadences 
de l’ocell d’ales immenses 
que nia en l’eternitat. 

Vés al poema sencer