Poemes

Maria Àngels Vila Safont

Lluny de tu/lluny de mi

Un dia em faré un xarop de lletres

amb tantes paraules no dites

i els meus desitjos ofegats.

I en prendré amb deler a mans plenes,

per refer l’estima ferida

cada cop que tu em deixaràs.

 

Tossudament reprendré alè

una vegada rere l’altra:

res de nou al nostre horitzó...

Res de nou des que et vaig saber.

M’ofegaré sense esperança

en les nits eixorques d’amor.

 

I naufragaré cap a tu:

aigües tèrboles m’hi arrosseguen.

Tu, diligent o per atzar,

recolliràs bocins del buc:

un cor perdut en la tempesta,

lluny de l’escalf d’altres mans.

 

Mai no en sabràs el perquè:

les silents raons del naufragi

es perdran en aquesta boira.

I si mai em preguntes,  perplex,

les raons d’aquest meu desvari

no trobaràs sinó desmemòria.


Em fa por oferir-me a tu.

I t’estimo sense que ho sàpigues,

així, sempre calladament,

perquè m’aterra el teu rebuig.

I el meu únic, inútil, bàlsam

és que no hi paris esment.

 

Som amics. Potser n’hi ha prou.

I no cal esmenar fal·làcies,

ni jutjar sentiments incerts.

Sé que sense tu perdo el nord

i no puc abaixar la guàrdia

si vull trobar port a recer.


                                                     (1r premi als Premis Poemestiu La Vinyeta 2018)

Vés al poema sencer
Maria Àngels Vila Safont

Em sotgen les hores incertes

Quan tornen les hores incertes,

truquen tossudes a la porta.

I, ulls clucs, faig el desentès

mentre em sotgen des del replà

hores que pesen, sense pressa,

que m’assetgen silencioses.

Dissimulo com puc el gest:

no em moc, malgrat que és en va.

 

Quan tornen les hores incertes,

em desvetllen agosarades.

Maldo per desfer-me del malson

però el malson és realitat.

I em flagel·lo: estic desperta

i jo no m’ho vull creure encara.

Per més que clami a la son

la il·lusió passa de llarg.

 

Quan tornen Ies hores incertes

em remouen feroces l’ànima.

Em parlen d’una veritat

que no comprenc i que em commou,

que no és la meva ni la teva:

són certeses enverinades.

Però, per què fer lloc al plany

quan ens aguaita aquest horror?

Seguiré la meva drecera

amb pas ferm, sempre esperançada...


                                                        (1r premi als Premis Poemestiu 2018)
 

Vés al poema sencer
Maria Àngels Vila Safont

Potser

Pot ser. Sí. Potser només ho sé jo.

Dèries meves que no em duen enlloc...

Però sento aspra la teva veu dolça

I se’m fa quasi estrany quan te m’apropes.

Enyoro els nostres dies de vellut,

quan no érem més que un amor en brut.

Però jo no sóc qui per fer retrets:

Potser ens ha fet mal el temps.

Dèries meves que no em duen enlloc...

Pot ser. Sí. Potser només ho sé jo.

                                                                (1r premi als Premis Poemestiu 2018)

Vés al poema sencer
Cristina Company

Amor de lluna

El temps passa lentament,
fa olor de sal.
Aquesta densa calor,
pren els meus pensaments
i els envolta de desig.
Trepitjo la gruixuda arena,
quan una virulenta tramuntana
em separa de tu.
Banyo els meus peus, a poc a poc,
i el teu reflex a l’aigua
em fa l’amor
fins que arriba l’alba.


                     (2n premi als Premis Poemestiu La Vinyeta 2018)
Vés al poema sencer
Tanit Amorós

Terra de vents

Tu, terra de vents,
 desfàs  la boira de la lluna,
desfàs la llum en mil colors,
desfàs els vidres de la brisa
desfàs les pors dels meus racons.
Desfàs les pedres en sorra,
la sorra fina del meu cos,
desfàs els pensaments feixucs
i els transformes en vida.


                                            (3r premis als Premis Poemestiu 2018)
                      
 
Vés al poema sencer