Poemes

Feliu Formosa

El teu cos

El teu cos ondulant
al contrallum del pub.

El teu ble de cabells
damunt la cella ampla.

El teu pòmul on hi ha
la clau de l'harmonia.

Els teus cabells on caben
mil afirmacions.

Els teus llavis al centre
del goig i el desesper.

El teu gest displicent
que amaga la revolta.

Els teus ulls trangressors
al carrer de la joia.

Vés al poema sencer
Francesc Parcerisas

Retrat del poeta

Xiula el vent, l'aigua s'ha glaçat
a les canonades, neva.
Fa hores que és fosc
i es formen caramells de gel
a les teulades.
Que n'és de bo tancar el llibre,
bufar la bugia que crema sobre la taula
i, a la claror de la llar de foc,
arraulir-se al llit, sense sorolls,
per no desvetllar el son d'aquest cos jove
que ja fa estona que descansa, pur.
Ara, colgat sota les flassades, tanca
els ulls i rememora aquest dia
no gaire diferent de tots els altres.
Frueix d'aquest petit moment de plaer
que tot s'ho val, abandonant la mà
sobre un pit que sospira, adormit,
la cara en la tofa flonja dels cabells.
Serà així, la mort?
¿Benvinguda com aquesta son que et pren,
dolcíssima, sense retrets ni greuges,
agraint només els dons incommensurables de la vida?
¿Serà així que, en el camí de la fosca,
anirem a l'encontre de la llum?
Vés al poema sencer
Francesc Parcerisas

Un dia com aquest

Fa hores que volta amunt i avall
engabiat a la pròpia cambra.
Voldria sabem amb quines paraules
poder escriure aquell record,
però li costa tant trobar-les
que duu esquinçats un munt de fulls.
Ara s'atura arran de la finestra
i encén un cigarret.
És estiu, la tarda és xafogosa
i li arriba l'aldarull i els xiscles del carrer.
Potser fou un dia com aquest
que començà allò que l'ha dut
on ara es troba: a una cambra sola.
Potser fou un dia com aquest
que començà allò que el manté
pertorbadorament viu: el seu record.
Fins les olors semblen les mateixes.
I torna a seure i a lluitar amb les paraules
i és gairebé com si la tingués al costat,
com si la sentís riure entre els llençols.
I a mesura que escriu i la recobra
sap que la tarda s'esllavissa,
que aquest dia i aquell,
quan acabi la nit que ara s'inicia,
tindran una mateixa fi, inexorable.
Vés al poema sencer
Maria Àngels Vila Safont

Lluny de tu/lluny de mi

Un dia em faré un xarop de lletres

amb tantes paraules no dites

i els meus desitjos ofegats.

I en prendré amb deler a mans plenes,

per refer l’estima ferida

cada cop que tu em deixaràs.

 

Tossudament reprendré alè

una vegada rere l’altra:

res de nou al nostre horitzó...

Res de nou des que et vaig saber.

M’ofegaré sense esperança

en les nits eixorques d’amor.

 

I naufragaré cap a tu:

aigües tèrboles m’hi arrosseguen.

Tu, diligent o per atzar,

recolliràs bocins del buc:

un cor perdut en la tempesta,

lluny de l’escalf d’altres mans.

 

Mai no en sabràs el perquè:

les silents raons del naufragi

es perdran en aquesta boira.

I si mai em preguntes,  perplex,

les raons d’aquest meu desvari

no trobaràs sinó desmemòria.


Em fa por oferir-me a tu.

I t’estimo sense que ho sàpigues,

així, sempre calladament,

perquè m’aterra el teu rebuig.

I el meu únic, inútil, bàlsam

és que no hi paris esment.

 

Som amics. Potser n’hi ha prou.

I no cal esmenar fal·làcies,

ni jutjar sentiments incerts.

Sé que sense tu perdo el nord

i no puc abaixar la guàrdia

si vull trobar port a recer.


                                                     (1r premi als Premis Poemestiu La Vinyeta 2018)

Vés al poema sencer
Maria Àngels Vila Safont

Em sotgen les hores incertes

Quan tornen les hores incertes,

truquen tossudes a la porta.

I, ulls clucs, faig el desentès

mentre em sotgen des del replà

hores que pesen, sense pressa,

que m’assetgen silencioses.

Dissimulo com puc el gest:

no em moc, malgrat que és en va.

 

Quan tornen les hores incertes,

em desvetllen agosarades.

Maldo per desfer-me del malson

però el malson és realitat.

I em flagel·lo: estic desperta

i jo no m’ho vull creure encara.

Per més que clami a la son

la il·lusió passa de llarg.

 

Quan tornen Ies hores incertes

em remouen feroces l’ànima.

Em parlen d’una veritat

que no comprenc i que em commou,

que no és la meva ni la teva:

són certeses enverinades.

Però, per què fer lloc al plany

quan ens aguaita aquest horror?

Seguiré la meva drecera

amb pas ferm, sempre esperançada...


                                                        (1r premi als Premis Poemestiu 2018)
 

Vés al poema sencer