Tots els poemes

Màrius Torres

El temple de la mort

Com un poble d'ocells, fills de la llum eterna,
des dels pòrtics del temple d'un déu abandonat,
o cos meu, la meva ànima, sedent de claredat,
guaita enfora, a l'espai on la vida governa,

no pas dins teu, al trist recinte humit i gras
on regna, entre la fosca que glaça les palpebres,
la Mort, la immunda Mort, oferta en els altars
a un culte corromput de runes i tenebres.

La Mort - tots els camins que arriben fins a Déu
passen sota els teus arcs, o portal de misteri -.
Ah, qui pogués morir sense agonia, lleu,
cara a la sola llum, a l'esplendor aeri,

alegre, lliure, net com el vol d'un ocell,
travessant l'arc més alt a frec de capitell!
Vés al poema sencer
Joan Brossa

Nocturnàlia

Pura contra la nit la meva mà,
Riquesa i força em tiraré a l'espatlla;
Busco la calma en el que puc pensar
I on recompença el plany traço una ratlla.

L'home i el seu misteri em sol bastar,
El sofre que copejo no m'espatlla;
Però la suma escapa al seny humà,
I el tro em fa trontollar i el llamp em ratlla.

Però no dic que senti el meu error:
-Omple't d'arrels, oh terra desatesa!
Dialogant entorn del teu amor,

El que retinc, ho perdo amb avidesa:
Ni de morir com penso sento horror,
Ni de pensar com moro em ve tristesa.

 
Vés al poema sencer
Joan Maragall

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d'esma pel camí de l'aigua,
se'n ve la vaca tota sola. És cega.
D'un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l'altre
se li ha posat un tel: la vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia,
mes no amb el ferm posat d'altres vegades
ni amb ses companyes, no; ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
el silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l'esquellot, mentres pasturen
l'herba fresca a l'atzar... Ella cauria.
Topa de morro en l'esmolada pica
i recula afrontada... Però torna,
i baixa el cap a l'aigua, i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set. Després aixeca
al cel, enorme, l'embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines i se'n torna
orfe de llum sota del sol que crema,
vacil.lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.
Vés al poema sencer
Joan Brossa

Destrucció

Nit de gran clar de lluna. Al vespre, quan
Vola un gall sobre el meu cap, inquiet,
I es fan millor les canyes; quan l'imant
Brut i vermell i el pèl llarg són un fet,

Tot caçant mosques, una aranya gran,
Paret avall, ens parla d'herba. He tret
La porta de l'armari. Ombreig restant
Amaga entre muntanyes el secret.

Un monstre esquitxa les muntanyes, gris,
I priva a les formiques llur udol.
Escric damunt les aigües mon avís.

Els catalans sentim cantar el mussol.
Vam perdre la pregunta; i qui té sis
Senys que es pengi i que es banyi en fumerol.

Vés al poema sencer
Màrius Torres

El combat dels poetes

Poetes, com l'arquer que es dreça d'entre els morts
i, tibant el seu arc, encara espera vèncer,
en el combat obscur per la nostra remença
tibem els nostres arcs amb un suprem esforç.

Sagitaris damnats, la nostra ànima tensa
dobleguem. És la corda dolorosa que es torç
i paga, sota els dits implacables i forts,
el vol de les sagetes amb la seva sofrença.

Com més dur serà el braç i més potent el puny,
els àgils projectils arribaran més lluny
i serà més daurat el vi de la victòria.

I del nostre esperit, distès igual que un arc,
els versos volaran amb un impuls tan llarg
que es perdran en el cel inútil de la glòria.

 
Vés al poema sencer
Joan Perucho

Un poeta xinès

He escoltat els meus versos
en veus inconegudes.
Eren les vostres veus
prop d'un mirall de plata.

Retornen rosa, lotus,
anemone i clepsidra.
Floriran a la sang,
refloriran de sobte.

Estic content i canto,
feliç, a la vesprada.
Ara he vist la guineu
en el mirall de plata.

Recordaré aquests versos
quan mori a punt d'alba.
Certament, al meu cor
no hi nia la tristesa.

 
Vés al poema sencer
Joan Alcover

La Balanguera

La Balanguera misteriosa
com una aranya d'art subtil,
buida que buida sa filosa,
de nostra vida treu lo fil.
Com una parca bé cavil.la
teixint la tela per demà.

La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.

Girant l'ullada cap enrera
guaita les ombres de l'avior,
i de la nova primavera
sap on s'amaga la llavor.
Sap que la soca més s'enfila
com més endins pot arrelar.

La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.

De tradicions i d'esperances
teix la senyera pel jovent
com qui fa un vel de noviances
amb cabelleres d'or i argent
de la infantesa que s'enfila, de la
vellura que se'n va.

La Balanguera fila, fila,
la Balanguera filarà.
Vés al poema sencer
Marina Antúnez

Any nou

Amb l’última llum del fanal
llenço la clau per l’embornal,
deixo la casa i em llenço al buit,
adéu, 2018.

És d’hora, massa d’hora, potser,
el sol no es lleva, romancer,
però tornar enrere no faré
car hi tinc marcades les petjades.

I ara què, me’n vaig o vinc
depèn del temps, si convé,
ja és això el no saber
sinó no decidir-se encara.

Bon any nou.
Vés al poema sencer
Miquel Martí i Pol

Desembre

Quan ve nadal fem el pessebre

Amb rius, muntanyes de colors,

El caganer, l’estrella, l’àngel,

El nen, la mare i els pastors.

Cantem cançons i mengem neules,

També torrons i altres llamins,

I per arrodonir les festes

Que omplen de joia grans i nins,

Ens aboquem a les finestres,

A esperar els reis que van venint.

Vés al poema sencer
Joan Perucho

Apocalipsi

Els ossos, en el fang, han bastit els palaus
i ara la sang crepita a la nit vers l'aurora.
Tot és possible en aquestes solitàries estances.

El vent estendrà les cendres impalpables
caiguts ja els cortinatges d'or i de domàs.
Els assassins s'acosten amb llurs heralds de fum
i les llargues trompetes de la mort proclamada.
Vés al poema sencer
Gabriel Ferrater

A través dels temperaments

Uns pins massa sensibles es revinclen
deixant sentir com se saben patètics
mentre compleixen aquest deure líric
d'expressió del vent, que arriba net.
Les arrels cruixen sordes, i les branques
exulten de dolor, per proclamar
que és greu que bufi l'esperit. El vent,
quan surt del bosc, va tot podrit de queixes.
Vés al poema sencer
Gabriel Ferrater

Diumenge

Els ocells de la llum se'n van a jóc
i ens deixen a les branques un subtil
tremolor de petites veritats.
Cal perdre l'ànima d'arbust. Un altre
sentiment transitori s'ha gastat.
Ens aixequem, i amb por de no saber
retrobar a temps qui som i què volem,
anem tornant ben poc a poc. La tarda,
la brasa imatge nostra, nerviosa
però abnegada mare de la cendra,
s'apaga, i es respira la pudor
del tabac refredat. Hem estat sols,
però ara ens estrenyem als colls d'embut
(colzes amb colzes, passos que es fan nosa)
per vessar dins el poble l'imprecís
record d'uns camps trencats, al.luvials
deixes de camions, d'uns camins curts
com un alè cansat, i uns arbres vius
que ja se n'ha fet llenya. Ens confonem
amb els que s'han quedat, i que ara surten
dels balls i de les coves de penombra
gelatinosa, i tots trepitgem besos
que la tarda ha endurit, i ara es parteixen
en dues valves, com un musclo, i cauen.
Un nen que se li ha rebentat el globus
llança un plor viperí. Tots ens mirem
i riem satisfets. Cap de nosaltres
no és gaire amunt en l'escala dels éssers.
Vés al poema sencer